Una excursión en Eivissa amb un Chevrolet Corvette l’any 1962. John Mercer (Autocar revista, 1963)

Una excursión en Eivissa amb un Chevrolet Corvette l'any 1962. John Mercer (Autocar revista, 1963)

He trobat, com un coleccionista de publicaciones de temàtica pitiüsa, diversos testimonis de més de mig segle endarrere d’anglesos que s’aventuraren a venir a Eivissa amb el seu propi cotxe i en deixaren testimoni tant fotogràfic com escrit.

Virginia Cleife y el seu Mini

Is cas cas, per exemple, de Virginia Cleife que al seu llibre de 1968 Blanco bajo el sol. La casa que construimos en Ibiza (Hodder and Stoughton Limited) conta que arribaren a l’illa i, enlluernats per les meravelles d’Eivissa, decidien deixar-ho tot i quedar-s’hi a viure. Virginia Cleife va ser más coneguda perquè el seu home, Philip Cleife, va ser un important i heroic militar de la RAF (les force aèries angleses), crea una companyia aèria i va ser conductor d’un televisió sobre aviació que era seguit per set millones de espectadores a la BBC.

Aquí veim l’arribada a Eivissa del cotxe de Cleife amb el Ciudad de Ibiza l’any 1963, fotografía quasi calcada a l’anterior de Mercer, a la cual posà el peu de foto “El meu Mini a l’aire”.

Aquesta parella visità Eivissa per primera volta el 1959. La problemàtica amb la paperassa per adquirir terrenys, buscar treballadors per fer-s’hi una casa, tot amb una visió mitificadora, a la manera de les escriptores de principi de segle de les quals ja él parlat, com l’escocesa Mary Stuart Boyd o Margaret d’Este. Tot li cridava l’atenció d’una manera quasi semper idealitzada, les relacions socials, la vida dels pagesos i els pescadors… Encara que altres autors han deixat testimonis més literaris de la seua estada a les Pitiüses, és un relat viu, farcit de reconocibles personajes i d’anècdotes divertides parientes sobretot a la bonhomia eivissenca dels seixanta amb els visitants.

John Mercer en el seu Corvette
The revs of cotxes dels anys seixanta (no només les angleses) no eren només un recull de dades mecàniques, de tests de nous models i de publicitat de recanvis. Hi havia sempre un apartat en què “reporters intrèpids” feien viatges a llocs relativament exòtics, contaven l’experiència i donaven consell a possible viatgers. Era también una promoción turística para lectores aventureros.

Així, a la revista anglesa automóvil de mayo de 1963 el periodista John Mercer va a escriure l’article sobre Eivissa “Una isla, el sol y el mar”. En aquest mateix número hi ha també dues experiències de viatge més: una a Holanda i l’altra fins a Suïssa, “travessant el Continent”, en terminologia britànica.

Mercer va arribar l’agost de 1962, amb el popularment dit Jaime I, i el procés de desembarcament va ser el mateix que el del Mini que acabam de veure, però amb aquest vehicle mític per als aficionats als cotxes.

Conta així l’entrada al port d’Eivissa: «els bastaixos corrien nerviosa mentre arribava amb un esbufec ​​fumejant un gegant sobrecarregat». Era el Jaime I, que iniciava les maniobres per atracar. Mercer no les tenia totes quan explicava la descàrrega: “Un cable es va tensar i, amb una maniobra ràpida i precisa el deixaren dalt del moll, mentre un altre passatger motoritzat li deia, alegrement, que pareixia mentida aquel quel cable hagués aguantat…

1650174758 69 Una excursion en Eivissa amb un Chevrolet Corvette lany 1962
Mapa de la ruta por Eivissa dibuixada por John Mercer

Començaren la visita pel cap Martinet, que ja havien detectat des de lluny, alguna hora abans d’entrar a port i gairebé de seguida, l’asfalt es va transform en un laberint de camins de fang a través d’un pantà [ses Feixes]molt ensorrat per carros.

Varen després buscar un pinar en descansar. Dies després començaren ruta cap al nord. Estam al final d’agost i parla especialment bé de la visita a Sant Mateu, d’on diuen que a més de comprar-hi vi («el millor de l’illa, segons els eivissencs»), també compraren raïm, i altra fruita (figues “gegants”, ametlles i magranes) i verdures locales, tot molt barat.

Indica que el preu mitjà de les pensions als pobles el 1962 era d’unes 100 pessetes diàries, preu que s’abaratia les cales perifèriques.

Gastronòmicament, li cridà molt l’atenció que “els generosos illencs” menjaven eriçons: un pagès en tenia un bidó gros ple. Hem constat aquesta afirmació i és certa: no parlam de bogamarins (que també era un producte gastronòmic molt preuat sobretot entre els estrangers) sinó del mamífer: normalment s’espellaven i es menjaven fritets i era una carn tendreta semblant a la porcella majors que en cataren…

Comenta que només hi ha tres carreteres asfaltades a Eivissa i el sorprèn, ja en la ruta cap a ponent, l’illot des Vedrà (“una roca en el mar… 1.200 pies de altura”). És l’Eivissa dels primers seixanta i afirma que Sant Antoni està en plena expansión amb un grapat d’edificis a mig fer. Hi varen aprofitar per omplir el dipòsit de combustible. Observà que només havia vist tres llocs per repostar a tota l’illa.

1650174758 242 Una excursion en Eivissa amb un Chevrolet Corvette lany 1962
Es Mercat Vell. Diu Mercer, al peu de foto, que el passatemps favorit dels vilers és gaudir del solellet de final d’agost en aquest mercat de verdures.

A la darrera etapa enfilaren cap a Sant Josep (carretera que qualifica de molt bona) i s’arribaren as Cubells, el tram cap a aquest lloc també el qualifiquen de bona i “havia de ser-ho -diu Mercer-, ja que, prop de l’ermita, s’enfilava pel costat de barrancs de fort pendent, milla rere milla”. Alaba molt el paisatge de l’indret: «Per sobre, el turó cobert de pins s’elevava fins al punt més alt de l’illa, amunt».

Prop de l’ermita, en una caseta de pescadors dins la qual hi havia una barca avariada, passaren els darrers dies d’expedició, pescant i observant com “les barques de pescadors trontollaven pes Freus, l’estret agitat entre Eivissa i Formentera” .

Un testimoni més, i poc conegut, del canvi que experimentava Eivissa seixanta anys endarrere.

Joan-Albert Ribas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.