Hereves una cultura ajena, de Claudia Cotaina

Hereves una cultura ajena, de Claudia Cotaina

Deia Kate Millet que, mentre ells gobernar, nosaltres estimam. Que som, les dones, un poble sotmès que ha heretat una cultura aliena, unes estructures que ens són imposades, com també ens és imposat aquest “amor” als homes en què se’ns educa. Millet afirmacions són, avui, més actuals que mai.

Ara for ara la situació de les dones al món ha millorat poc. Perquè el món, encara que ens costi d’entendre, no es limita a les quatre parets de ca nostra. I no és que “dins casa” la situació de les dones sigui meravellosa precisament, pero el capitalisme ha afectado tant la nostra manera de veure el món i ha fomentat un individualisme tan exagerat, que no som capaços de veure-hi més enllà del nas . Si hi miràssim un poc més ╾per això a la societat li hauria d’interessar el que ens passa╾ veuríem quina és aquesta cultura aliena que hem heretat les dones i que ens ofega. Veuríem les estructures imposades i les interminables formes de violència que seguim patint. Les dones no “som” en relació als homes oa allò que aquests ens facin, però la realitat s’imposa i s’ha de denunciar. I en aquest 8 de març de 2022, una data assenyalada per tot allò que significa, les feministes defendióm l’abolició d’un sistema patriarcal que ens sotmet de múltiples formes.

Avui els homes ens prostitueixen here i fora de les nostres fronteres. Segons un estudi realitzat a l’estat espanyol[1], 4 de cada 10 viviendas diuen haver estat prostituïdors, així que podem imaginar que la xifra real és bastant més elevada i quins serien els resultats d’un estudi arreu del món. Millet deia que “el domini sexual és, tal vegada, la ideologia més profundament arraigada de la nostra cultura, pel fet de cristal·litzar en ella el concepte més elemental de poder”. Els homes ens segueixen violant, pagant o no, cada dia, a qualsevol lloc del món. Ara mateix, i ja que parlam d’aquest país a totes hores, dones ucraïneses són violades per homes, segurament de nacionalitats diversitys, com a botí de guerra o simplement perquè sí, perquè no han necessitat mai una excusa. Fa un parell de dies, les xarxes es varen fer ressò de la denúncia de l’activista i fotògrafa Pauline Makov, que deia que proxenetes alemanys s’estan desplaçant fins a la frontera ucraïnesa per reclutar dones per als seus bordells, una informa pot llegir a la poca premsa que s’interessa per la sort de les dones enmig de tanta propaganda pro-OTAN. Mentre, al nostre país, les feministes esperanm des de semper una llei abolicionista de la prostitució, llei que ja està redactada i proposada per la Plataforma per l’abolició de la prostitució (PAP) als partits polítics (leyabolicionista.es). El que falta és voluntat política perquè sigui una realitat, no declaracions d’intencions.

Avui els homes, i també algunes dones dins de les estructures de poder creades per ells, ens usen d’incubadores humanes, també a Ucraïna si voleu, la major granja humana de dones i nadons d’Europa, ia molts altres llocs del planeta. Perquè el cos de les dones no és del tot nostre; perquè, com deia Millet, “la gran massa de dones ha estat confinada en el nivell cultural de la vida animal en la prestació al mascle de la sortida sexual i en l’exercici de les funcions animals de reproducció i la cura dels més joves” . L’explotación reproductiva, en una sociedad que troba justificaciones per tot si hi ha diners darrere, està intentant colar-se com una pràctica aceptable i fins i tot positiva, amb l’excusa dels “drets reproductius”. Les feministes estam assistint, atònites, a unspectacle vergonyós de justificacions i de rentar-se les mans per part dels partits polítics que crèiem defensors dels drets de les dones.

Avui els homes ens segueixen maltractant i assassinant. Els homes que ens envolten: parelles, exparelles, pares, germans, fills, vesins, però també homes desconeguts, que troben que les dones som trossos de carn i ossos que poden usar com vulguen.

Avui el feminisme s’ha d’enfrontar no només als discursos misògins dels masclistes de sempre, sinó també als d’aquells que s’han apuntat al feminisme com a estratègia política i que intenten apropiar-se’l i redefinir-lo per guanyar els vots d’aquells que mai haurien recolzat polítiques feministes reals. Les feministes lluiten cada dia contra un escenari cada vegada més insoportable, on els partits polítics que es creuen d’esquerres (dels que es creuen de dretes no esperanm res, com és evidente) han abandonadot completament el seny per passar a recolzar polítiques identitàries antifeministes . I és que avui els homes, i també algunes dones dins les seues institucions i partits polítics patriarcals (perdonau la redundància), ens volen fer defensar, en nom d’un feminisme que, segons ells, ha de ser molt obert i ocupar-se de totes les opressions, que la violència que suportam és la mateixa que la que pugui suportar un home per no encaixar en els estereotips socials. Es veu que han decidido que, ja que és tan difícil lluitar contra aquests estereotips, acabarem abans si els consideram positius i desitjables. Fins al punt de definir les dones en base als mateixos estereotips que ens condenan. Així, néixer dona ja no té cap rellevància, només la té com ens presentem en societat. Volen a ignorar que la cultura misògina sap molt bé qui som les dones, i no entén de falsejar la realitat material i objectiva.

Avui a Espanya, pero també arreu, el context de desigualtat econòmica, sumat al context de precarietat i d’inflació, fa que les dones pateixin uns índexs de pobresa i exclusió social més elevats. Bretxa salarial, pensions més baixes: llars monoparentals encapçalats per dones i dones jubilades se’n duen la pitjor part. Segons dades de l’informe de la Confederació Europea de Sindicats, la bretxa salarial no desapareixerà a Espanya fins el 2046. La diferència de sou anual entre un home i una dona és de 4.915 euros (dades dels Tècnics del Gesest d’Hisenda). Cal posar en marxa un sistema eficaç de protecció i asegurar que les mesures posades en marxa per acabar amb aquesta desigualtat s’acompleixen.

Vivim un moment distòpic en què la teoria feminista, és a dir, dir que les dones som persones de sexe femení, que la prostitució és violació, que l’explotació reproductiva és això, explotació, que la pornografia és l’escola de la violació pagada i no pagada, que els homes ens maltracten i assassinen per pura misogínia, s’està intentant invalidar per donar cabuda a tot allò que no és més que odi cap a les dones. Un odi atàvic i que pareix no tenir fi.

Per tot això, el feminisme no “celebra” res el 8 de març i tampoc ha de ser responsable de cap lluita que no sigui la nostra. Es un dios del revisionismo de nuestras narices en la denuncia de un sistema operativo. Les feministes estam molt fartes, però no pararem. Enguany hi ha hagut dues convocatòries feministes, la del 6 de març i la del dia 8. La primera ha estat promoguda per reivindicar que el feminisme és abolicionista i per deixar clar que, tot i que mai deixarem el 8 de març en mans dels reaccionaris , no pensam blanquejar-los a ells ni a les politiques antifeministes. El 8 de marzo hi haurà, també, per tot el país, block abolicionistes que pretenen deixar clar que el feminisme ho és per definició. Perquè, deia, les feministes no pararem i, mentre ells gobernan, nosaltres, les dones feministes, ens estimam i ens organitzam per instaurar una cultura que no ens sigui aliena. I perseverança és la mare de totes les victòries.

Claudia Cotaina Roselló


[1] Segons la guía sobre el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual elaborada per la “Asociación de Prevención, Reinserción y Atención a la Mujer Prostituïda” (APRAMP) i editada pel Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat l’any 2011 39% de ciutadans han estat prostituïdors i són principalment homes d’entre 35 i 55 anys.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.