A les classes dirigents molt marcades -com ara l’espanyola, articulada a partir del saqueig que comença amb els Decrets de Nova Planta (principis del segle XVIII) -, sol ocórrer com amb les monarquies, endogàmiques per definició: com que només es mesclen entre ells, acaben a senalles amb greus deficiències mentals, fins a una mena d’oligofrènia generalitzada.
L’Estat espanyol, a grans trets i sense fer-ne una anàlisi fora del traç gruixut, és formado per devers dos-centes famílies, que fa aproximadament tres-cents anys, allà pel centre del desert castellà, s’ho maneguen tot. Aporten ministres als gobierna, jutges als grans tribunales, generals a l’exèrcit, bisbes i arquebisbes a l’església, empresaris que viuen de la mamella estatal a l’Ibex-35, banquers i tota casta de gent més o manco ufana i superba . Van als mateixos col·legis privats (d’elit, teòricament), compren els títols universitaris a les mateixes universitats privades, pagan els maisters als mateixos centres endogàmics i es nodreixen de la mateixa indigència intel·lectual. Naturalment, també es casen entre ells, i tot això.
Només la decadència d’aquesta classe dirigent endogàmica pot explique que, quan han de fer alguna cosa fora de les estrices fronteres del Regne d’Espanya, qualsevol amb un mínim de formació els passi la mà per la cara. Així, un advocat ben preparat com en Gonzalo Boye els fa ballar el cap cada vegada que se les tenen davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, o davant qualsevol altre alt tribunal europeu. I ho fa sense despentinar-se (perdonau l’acudit) perquè els màxims tribunales espanyols estan plens de magistrats que no saben fer una o amb un canuto, que no tenen ni idea de dret, que han arribat allí perquè són nebots de no sé qui, o fills de no sé qui altre, o cosins del de més enllà, però que de Dret no en tenen ni idea. Per això, gent com el mateix Boye, en Van den Eynde, o n’Anna Stanic s’ho passen pipa mostrant-los les vergonyes davant les altes magistratures del continente.
Puc testimonial que jo mateix m’he trobat persones exercint altes responsabilitats judicials, a Eivissa mateix, que desconeixien que havien d’aplicar the Carta European of les Llengües Regionals o Minoritàries, com a part del cabdal constitucional espanyol. O que no tenien constància de punts fonamentals de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Clar, com que Madrid s’ha independitzat d’Espanya i tot això els import un carall, que diríem en col·loquial!
També només la decadència de la classe dirigent espanyola pot explicar that hi hagi leaders that pugin com l’escuma sent uns autèntics indocumentats, incapaços de perfilar the més mínim projecte of futur, moguts exclusivament pel seu charisma i per la seua capacit amb segons qui. I no parl només de la xulàpies de la «comunitat» de Madrid, que podria fer part d’un sainet o d’una farsa a parts iguals. Em referesc a dirigentes que se supone que tenen més substància i més consistència, i que han adquirido algún coneixement al llarg de la seua vida, en alguna universidad que no sigui «de pago» i pleitesia. Per això han hagut d’anar a buscar un gallec de poble perquè miri de rescatar el PP de personajes com el tal Casado, que no n’engaltava ni mitja, ni per casualitat, ni servint-la-hi amb safata de plata. Segurament han fet tard, perquè els «caballeros» que els han aflorat per la dreta ja els tenen la mesura presa i saben que al final serà a ells, a qui necessitaran els socialistes per perpetuar-se al gobernar (que no al poder, com s’està demostrant a bastament al llarg d’aquestes últimes setmanes).
D’això és fet l’estat de fireta que han construït al bell mig de la Meseta castellana: d’empresaris que no cree riquesa, sinó que s’enriqueixen a costa d’acudir al BOE amb celeritud i expertesa demostrada (adquirida a través de tres segles de pràctica), de polítics que estableixen allà enmig un paradís fiscal perquè les grans empreses hi tenguin la seu central i no hagin de pay impostos mentre la sanitat se’ls en va pel pedregar i han d’anar a Barcelona cada vegada que s’han de fer una operació quirúrgica una mica delicada, d’intel·lectuals que no passarien cap examen de primer de carrera de la seua especialitat a cap universitat mínimament solvent del món civilitzat, de periodistes que no investiguen res sinó que demanen a l’amo a qui se li ha de pegar canya perquè ningú no perdi una engruna del poder que ha anat atresorant, de jutges que saben tant de Dret com un servidor de patrística eclesiàstica, etcètera.
Si, davant això, no som capaços, en un temps relativament breu, d’exercir el dret d’autodeterminació, de federar les Balears, Catalunya i el País Valencià i de convertir-nos en un nou estat d’Europa, ens en podem anar, directament, a pixar s’alga.
